Escorxador municipal
plaça de l'Escorxador
Figueres
1904-1907

Arquitecte
Josep AZEMAR i PONT

1907 : Escorxador
2003 :
Arxiu, equipament socio-cultural

És una de les obres més destacades d’Azemar, juntament amb la casa Mas i Roger i la casa Salleras. Aquest edifici va substituir l’anterior escorxador, situat en el mateix lloc i del qual es van aprofitar alguns murs, per a obtenir una instal•lació més gran, per una població que estava creixent, i adaptat a les modernes exigències d’higiene i comoditat, preocupacions molt pròpies de l’època. Es tracta d’un edifici organitzat a partir d’una sèrie de naus juxtaposades, que estableixen entre elles una jerarquia de composició al voltant de dos nuclis —això respon a les necessitats funcionals, com veurem més endavant. És un edifici de maó remolinat o vist i paredat, amb sòcols i marcs d’obertures de pedra sense polir; pilars interiors de ferro fos; entramats i estructures de coberta de fusta, encara que s’utilitza el ferro a les llums més grans. La força expressiva de l’edifici es basa en la composició de les naus ja apuntades i en els materials, amb les seves textures i policromies: el maó i la ceràmica, sobretot les teules vidrades. La memòria del projecte és mol il•lustrativa, per aquest motiu en reproduïm alguns fragments: “Entre les diverses atencions en què deuria fixar l’atenció el nostre M.I. (Molt Il•lustre) Ajuntament, es fixà amb encertat criteri en l’Escorxador públic de Figures, i com sigui que les seves condicions, desfavorablement influïdes pels canvis que ha experimentat la urbanització a les seves vies confrontants, amb símptomes d’una ruïna més o menys immediata en algun dels seus elements, d’una capacitat insuficient per a les necessitats de la ciutat i mancat de llum i ventilació, amb una distribució de planta no ordenada a un principi general, va determinar acudir-ne a l’ estudi per posar-lo en les condicions requerides.” “Vam ser encarregats de la resolució del problema, essent el nostre primer acte posar-nos en contacte amb el director tècnic Don Juan Arderius, que amb els seus coneixements científics i il•lustració, reuneix el coneixement pràctic que li ha proporcionat l’exercici en una o altra manera, de l’esmentat càrrec durant mols anys, del funcionament d’aquell establiment.” “Planta. Dins dels límits que ens imposaven el solar, irregular en el seu conjunt, i l’existència de murs el valor econòmic dels quals no podíem menysprear en absolut (…), s’ha buscat donar-li el major àmbit i establir un primer centre destinat al que anomenarem escorxador general, destinat al sacrifici de bous i xais, el servei del qual, a més de ser el més important, és de funcionament permanent, i un segon centre destinat a escorxador de porcs, el qual, si bé de summa importància, tindrà un funcionament només temporal. Els dos centres, encara que amb independència completa, es relacionen i s’unifiquen per als serveis d’inspecció i administració fins a quedar unificats, mitjançant els pavellons intermedis en què aquests serveis es presten, juntament amb les operacions secundàries i derivades de les generals en cada cas. Davant de l’escorxador general s’ha situat un ample pòrtic, per practicar còmodament i a l’alberg de les contingències del temps, les operacions d’entrada i sortida de les carns. Aquest és l’edifici que ha arribat fins a nosaltres. Quan funcionava com a escorxador, estava envoltat d’una tanca que separava el recinte de l’escorxador, amb patis, estables, corrals i altres dependències annexes, de la via pública. La memòria del projecte segueix dient: “Als alçats s’ha buscat que fossin manifestació fidel i ingènua de la planta descrita abans, i que manifestessin la importància relativa de cada cos i el servei especial que ha de prestar.” “Decoració sòbria i senzilla és la que s’ha triat, segons requereix l’especial destí de l’edifici i encara s’hi ha buscat reflectir la materialitat constructiva i el caràcter de neteja i permanència que ha de revestir; d’aquí l’ús de fàbrica vista de maó i envernissats a les cobertes i tot, si bé raons d’economia n’hagin moderat el seu ús.” “El material de coberta serà la teula àrab del país per la racionalitat del seu ús, la indefinida durada i relativa economia, si bé per treure l’efecte de monotonia i pesadesa dels grans teulats, s’hi interpolen un 25 % de teules cobertores envernissades, així com les de carener i les tortugades.” “S’hi ha restringit la pedra i s’hi ha empleat en la forma més basta que el cas ha permès, fent-la servir únicament en aquells detalls secundaris en què era molt convenient o imprescindible, com ara sòcols, llindars, claus, bases de columnes de ferro colat i a l’escut de Figueres.” Entre les dependències annexes que apareixen en els plànols, s’ha d’esmentar una torre, no realitzada, per a observacions meteorològiques, que aniria a càrrec del director tècnic. Com es veu, raons d’higiene i economia rauen en les intencions del projecte. Azemar en sap treure partit. I així, detalls com ara cornises, l’escassa pedra situada en punts rellevats, el joc de volums, mostren tot el seu poder expressiu, juntament amb les teules vidrades i els elements ceràmics. Aquestes característiques de l’ús nu dels materials, una gran austeritat, sinceritat constructiva i racionalitat, són característiques que es troben en molts edificis industrials d’aquesta època i que configuren una tipologia específica. Amb el temps, el porxo es va convertir en l’espai tancat que coneixem avui. Després del trasllat de l’escorxador a un altre lloc, s’hi instal•laren diverses dependències associades al mercat, com les peixateries. Finalment, el reconeixement de l’interès arquitectònic de l’edifici, va portar a adequar la part de l’escorxador de porcs i la part administrativa per a l’Arxiu Comarcal, mitjançant el projecte de l’arquitecte Jordi Casadevall. En canvi, segueix sense resoldre’s el fet de donar un ús global a tot l’edifici: la gran nau central es destina a usos esporàdics com ara exposicions, representacions teatrals, etc. i, últimament, serveix de sala d’assajos per als castellers, mentre que la nau de més a la dreta segueix conservant l’ús de peixateria. Rehabilitació : Jordi CASADEVALL i DALMAU (1988)


Bé Cultural d'Interès Local (P.E.P del catàleg d'edificios de Figueres)