L’arquitectura Art Nouveau a Europa

Alexandru Beldiman, Arquitect

«El corrent Art Nouveau és un moviment romàntic, individualista i antihistòric, estès per tot Europa entre els anys 1890 i 1910», afirmava Wilhelm Pehnt al Lexicó il·lustrat d’arquitectura moderna, la primera edició del qual va sortir al 1963, un any abans de la primera gran exposició Jugendstil de Munic. Encara que el mateix romanticisme pugui ser considerat un moviment antihistòric i, en la mateixa mesura, es considera que porta el gust per l’individualisme fins a l’egotisme, fins a un cert punt, l’afirmació de Pehnt és pertinent.

L’ Art Nouveau és romàntic. El temor a la raó freda, l’exaltació del sentiment i de la imaginació. La recerca de l’evasió en l’exotisme són trets purament romàntics.

L’ Art Nouveau és, també, un moviment individualista que proposa un enfocament purament artístic relatiu a la realització dels artefactes. Per a la societat del segle XIX, recórrer a l’artista per a que resolgués els problemes estètics que ocasionaven les màquines i insistir en la bellesa de les formes era una actitud perfectament normal. L’arquitectura i les arts aplicades són diferents d’un país a l’altre i d’un arquitecte/artista a l’altre; però, en canvi, hi ha una certa unitat en aquesta diversitat. El moviment Art Nouveau és també antihistòric perquè el Nou Estil sorgeix com una reacció enfront de l’historicisme i de l’eclecticisme que havien dominat —sota diferents formes— l’arquitectura durant tot el segle. A més, neix amb la idea de crear, finalment, una expressió pròpia del segle XIX, síntesi de les informacions adquirides al llarg de dècades. Tanmateix, en aquest capítol, cal introduir un matís, si tenim en compte les tendències nacionalromàntiques, en les quals, no poques vegades hi ha una forma d’historicisme, com per exemple a Finlàndia[1] , Hongria, Rússia, Romania, al centre i a la part est d’Europa o a l’altra part —a Catalunya— on un dels representants més importants del Modernisme català, Puig i Cadafalch, practica un historicisme refinat, extremadament interessant.

Pel que fa a la delimitació en el temps, entre 1890 i 1910, s’evoca una perspectiva truncada, fins i tot podríem dir exclusivament de l’oest europeu[2] , perquè podem observar, especialment a la part est d’Europa, però no solament allà, l’existència de l’estil sota diferents formes durant la primera guerra mundial i, a vegades, després de la seva fi, encara que es tracti de reverberacions tardanes.

En aquest sentit, cal veure el banys termals de Budapest (1911-1918), la sinagoga de Kazinsky (1912–1913), els treballs de l’arquitecte D. Verner a Samara, Rússia i el pavelló de Rússia a la Biennal de Venècia (1914), etc. Per posar millor en relleu aquesta asserció, citem una estadística eloqüent del llibre Budapest, arquitectura 1900, escrit al 1990 per Tamas K. Pinter, on ens assabentem que dels 101 exemplars d’arquitectura Art Nouveau presentats, 38 són treballs fets després de 1910. Però també a l’oest d’Europa, el Palazzo Berri Merengalli, a Milà, fou realitzat entre 1911 i 1919. També cal citar l’obra de Gaudí, continuada fins a la seva mort, el 1926; però també altres exemples del Modernisme català: la Casa Sayrach i Carreras (1915-1918) o l’església parroquial de Vistabella, de Jujol, construïda entre 1918 i 1923. Cal esmentar, també, el cas del Primer Goetheanum i de les construccions adjacents que va fer Rudolf Steiner a Dornach, els treballs del qual comencen al 1913. S’ha de posar de manifest el lloc que ocupen aquests matisos en el marc d’allò que avui anomenem Art Nouveau i cal rescriure la història d’aquest moviment. En aquesta nova història, el raciocini ha de representar un paper més important del que ha representat fins ara. De fet, la qualitat de l’arquitectura és el que decideix la seva importància i el seu lloc a la història, sobretot quan parlem d’un moviment per al qual, com hem vist, la dimensió artística és definidora.

El corrent Art Nouveau té múltiples orígens: revival gòtic, revival cèltic, el moviment Arts & Crafts, el simbolisme, l’historicisme i l’orientalisme. Noms com els de William Blake, Ruskin, Morris, Crane, Breadsley, Dresser, Mackmurdo poden ser citats com a antecessors.

Stephen Tschudi Madsen, al seu llibre titulat Art Nouveau, de 1967, revela quatre variants de l’estil, tenint en compte aspectes de la forma com:

Un disseny abstracte i d’estructura, a vegades, quasi escultural (probablement es refereix a Gaudí).
Un estil floral d’una evident inspiració vegetal, en el qual es concedeix especial atenció a l’element orgànic i de creixement. Aquesta tendència se sol trobar especialment a l’espai cultural francobelga, però també a Itàlia, amb certs matisos.
Un disseny lineal bidimensional i literari simbòlic, especialment a Escòcia, entre els membres del grup constituït al voltant de Charles Rennie Mackintosch (1868–1928).

I, finalment, trobem a Alemanya i Àustria un disseny constructiu i geomètric.

Malgrat que generalment es considera un estil preponderantment decoratiu, on la decoració —línies corbes inspirades en el món vegetal i animal, a Bèlgica i França, o elements geomètrics més abstractes, a Escòcia i Àustria— realitza un paper preponderant, definidor; cal tenir en compte, també, una visió més profunda —en què l’estructura s’implica a l’obra artística— a causa de les influències dels llibres de Viollet Le Duc en certs creadors de l’època —Victor Horta (1861-1947) o Antoni Gaudí i Cornet (1852–1926), en primer lloc. La relació entre estructura i decoració és evident a les construccions que han realitzat: la casa Tassel de Brussel·les, creada per Horta entre 1892 i 1892 sembla haver sortit, igual que la deessa Atenes, del cap de Zeus: una il·lustració perfecta d’aquesta manera de fer arquitectura. Per a ell, de la mateixa manera que per a Gaudí, l’estructura neix al mateix temps que la decoració.

A l’arquitectura Art Nouveau li és pròpia una estètica que es basa especialment en una composició asimètrica, tant del volum i de les façanes, com de la decoració. Les obertures de les portes i de les finestres, asimètriques també, estan molts cops emmarcades amb arcs de ferradura o que formen corbes amb diversos centres. El taller fotogràfic Elvira de Munich d’Auguste Endell (1871-1925), la casa Batlló i la casa Milà de Gaudí o la Biblioteca de l’Escola d’Art de Glasgow de Mackintosh i el Castell Beranger d’Hector Guimard —tots tenen una asimetria ben equilibrada— evoquen la teoria esmentada més amunt.

Feta de manera artesana, sense fer servir les tecnologies modernes, l’arquitectura Art Nouveau farà servir, principalment, materials com ara la ceràmica de diferents tipus i colors, el ferro, tant per a les estructures com per a la decoració (baranes de balcons, baranes d’escales, reixes, tanques, fanals, etc.). El vidre, la pedra, fustes precioses als interiors i els mobles són incorporats a l’obra d’una manera molt personal, amb l’evident desig de particularitzar l’arquitectura.

Perfectament homogeneïtzat, l’estil apareixia a Brussel·les entre 1892 i 1893, a l’obra d’un arquitecte amb un talent extrem, Víctor Horta. Se n’hi sumaran d’altres com Paul Hankar (1859–1901), Serrurier–Bovy (1858–1910) i Henri Van de Velde (1863–1957). Aquest darrer, que treballarà molt a Alemanya, portarà l’estil Art Nouveau a aquest país on es desenvoluparà sota el nom de  Jugendstil, a Munic i Darmstadt.

Però el centre internacional de l’estil Art Nouveau es va establir a França, on hi havia dos centres molt importants. Un era París, on despleguen la seva activitat un reguitzell d’artistes encapçalats per l’arquitecte Hector Guimard, el joier René Lalique (1860–1945) i el comerciant d’art Siegfried Bing (1830–1905). Al mateix temps, a Nancy, Lorena, es posen les bases d’una escola el líder de la qual va ser l’artista del vidre Emil Gallé (1846 – 1904). S’ha de dir que en aquesta escola van desplegar la seva activitat l’arquitecte Emil André (1871-1933) i l’artista decorador Louis Majorelle (1859–1929).

A Glasgow va aparèixer una escola extremadament interessant —on treballaria l’arquitecte i decorador Charles Rennie Mackintosch, juntament amb la seva muller Margaret MacDonald (1865–1933).

A Àustria, on l’estil es va anomenar Sezession, hi van treballar arquitectes molt prestigiosos, com Joseph Hoffmann (1870-1956) i Joseph Maria Olbrich (1867-1908), deixebles d’Otto Wagner (1841-1918), important antecessor de l’estil. Un paper notori a l’eclosió de la variant austríaca de l’ Art Nouveau el va dur a terme el pintor Gustav Klimt (1862–1918), considerat el líder del moviment Sezession.

A Itàlia, aquest estil es va conèixer amb el nom de Floreale i els principals representants en van ser els arquitectes Giuseppe Sommaruga (1867-1917) i Raymondo D’Aronco (1857-1932), als treballs dels quals es noten tendències classicistes.

Holanda i els països escandinaus, tret de Dinamarca, també van tenir el seu estil Art Nouveau. Finlàndia és un cas molt interessant, on Eliel Saarinen (1873-1950), Herman Gesellius (1874-1916) i Armas Lindgren (1894-1929) van construir el pavelló del seu país, que seria considerat un manifest, a l’Exposició de París de 1900. Aleshores, Finlàndia era Gran Ducat, part de l’imperi rus. Al mateix període, Lars Sonck (1870-1924) es distingeix per una sèrie de treballs entres els quals hi ha la catedral de Tampere, considerada per Tschudi Madsen com a una de les obres mestres de l’arquitectura eclesiàstica del tipus Art Nouveau d’Europa.

Als Estats Units d’Amèrica, a les arts decoratives, Louis Comfort Tiffany (1848–1933) va realitzar un paper molt important. L’escola de Chicago (i especialment Louis Sullivan (1856–1924)) són considerats per molts investigadors, especialment per Nicolaus Pevsner, però també por Klaus Jürgen Sembach, com a part d’aquest corrent, encara que des del punt de vista purament formal hi hagi pocs aspectes comuns entre l’Art Nouveau europeu i l’Escola de Chicago, ni tan sols a la variant Sullivan.

No en darrer lloc, a Catalunya, on es conegut amb el nom de Modernisme, és on, potser, es va desenvolupar la variant més interessant i vital de l’Art Nouveau europeu. Una personalitat com Gaudí va donar una brillantor especial a la creació artística catalana, però, juntament amb ell, moltes altres personalitats —cal recordar Lluís Domènech i Montaner (1849–1923), Josep Puig i Cadafalch (1867–1957) i Josep Maria Jujol (1879–1949) per citar només una part dels arquitectes més cèlebres— van crear una variant extraordinària de l’estil Art Nouveau.

A certes parts d’Europa, l’Art Nouveau va estar lligat al Nacionalromanticisme combinat amb l’historicisme, que era més antic, des de mitjan segle XIX. D’aquesta manera, a Praga, es va construir el Teatre Nacional entre 1868 i 1883. El mateix va passar a Finlàndia, amb petites diferències (on, segons K. J. Sembach, la reforma artística constituïda per l’Art Nouveau va expressar el sentiment nacional), a Hongria (on Kos Karoly va seguir la línia de Saarinen i va proposar una arquitectura extremadament interessant, els arrels de la qual han de buscar-se al passat arquitectònic de la zona de Transilvània), a Romania (on Ion Mincu (1852– 912) i Petre Antonescu (1873–1965) van realitzar interessants incursions a la història i les tradicions arquitectòniques del poble romanès), a Rússia, etc.

Per acabar, considerem que seria interessant assenyalar, sense pretendre fer delimitacions molt clares en el trencaclosques que són les investigacions sobre l’Art Nouveau, la manera en què la historiografia ha percebut el moviment Art Nouveau.

Per a Nicolas Pevsner, al 1936, l’Art Nouveau és un blind alle (carreró sense sortida).

En canvi, per a alguns investigadors contemporanis com per exemple William J. R. Curtis, l’Art Nouveau és la porta d’accés a l’art modern.

El lloc de naixement també és diferent: Gran Bretanya, per a l’Enciclopèdia Britànica, edició XV, Chicago 1977; Brussel·les, per a Taschudi Madsen o Francois Loyer.

L’extensió geogràfica també varia. Taschudi Madsen analitza la presència i les característiques de l’estil a Bèlgica, França, Anglaterra, Escòcia, Catalunya, Alemanya, Àustria, Holanda, Països Nòrdics, Itàlia i els Estats Units d’Amèrica; sembla ser que en aquest punt n’acaba l’extensió. En canvi, a l’edició dedicada a l’estil Art Nouveau de la revista New Architecture (núm. 6, d’octubre de 2000) publicada a Londres per Andreas Papadakis, s’hi van afegir els següents països: Polònia, Txèquia, Hongria, Romania, Bulgària, Rússia i els països bàltics.

Tal com hem vist abans, el període en què l’estil fou considerat actiu és força diferent. Esmentem que per a Francois Loyer aquest estil amb prou feines dura uns 10 anys i correspon a l’auge de la carrera de Víctor Horta. Comença al 1883 quan Víctor Horta realitza les cases Autrique i Tassel i acaba al 1902 «amb motiu de l’Exposició d’Arts Decoratives de Torí, quan les critiques en contra d’un estil, les extravagàncies del qual són condemnades, es multipliquen».

De moment, cal continuar les investigacions, per tal que es descobreixin totes aquelles obres arquitectòniques, d’art i d’art decoratiu de l’època. Els investigadors que continuïn aquestes recerques tindran un quadre més complet d’aquest període. Amb aquests estudis suplementaris, el fenomen adquirirà un perfil nou. Aquí acaba aquesta investigació.

Alexandru Beldiman, juliol de 2003


[1] El cas de Finlàndia ha estat molt ben il·lustrat, des d’aquest punt de vista, al llibre deFabianna Chevallier L’oeuvre d’Eliel Saarinen en Finlande et la Question de l’architecture Nationale de 1898 à 1909, publicat a la Sorbona al 2001.

[2] En el mateix sentit, Dictionnaire du XIXeme siècle PUF 1997, amb edició a càrrec de Madeleine Ambrière, al capítol Jugendstil,pàg. 620, hi cita treballs que van aparèixer després de 1908.