El Modernisme a les comarques de Girona

Anna Albó i Riera, Arquitect

El Modernisme fou un corrent artístic desenvolupat a Catalunya entre finals del segle XIX i principis del segle XX, paral·lel a d’altres corrents que es desenvoluparen a la majoria de països d’Europa, i també a Amèrica, més o menys contemporàniament: l’Art Nouveau francès i belga, la Sezession austríaca, el Jugendstil alemany, l’Escola de Glasgow, l’Escola de Chicago, el Modernismo, a l’Espanya i l’Amèrica de llengua castellana, etc. Aquests corrents tenen tots una sèrie de característiques comunes que permeten associar-los, però alhora cadascun presenta uns trets propis i diferencials.

El modernisme abasta la majoria de formes d’expressió artística: pintura, disseny gràfic, escultura, literatura, joieria...; però l’arquitectura i tot el que la complementa, des d’escultura, fins a mobiliari i tots els aspectes de la decoració interior, formen un bloc que assolí una extraordinària rellevància. El present treball s’ocupa específicament d’arquitectura i de les tècniques i oficis que la complementen.

El centre del Modernisme arquitectònic és Barcelona. Des d’aquí el moviment s’estén a tot Catalunya i també a Mallorca, València o altres punts d’Espanya, sovint a través d’arquitectes catalans que reben encàrrecs en aquests llocs, o a través d’arquitectes que havien estudiat a Barcelona.

A Catalunya, el Modernisme adquireix una gran popularitat, que fa que, al costat dels grans arquitectes i les grans obres arquitectòniques, gran nombre d’arquitectes i mestres d’obres de tot el país adoptin aquest estil, ni que sigui barrejat amb d’altres estils o d’una manera superficial, com un “Modernisme de façana”, o fins i tot, només com una sèrie de detalls decoratius –és el cas del trencadís ceràmic, que esdevingué extraordinàriament popular-. Així, el Modernisme arrela profundament a la societat catalana, de manera que es perllonga en el temps molt més enllà del moment en què els arquitectes d’avantguarda estan ja plenament immergits en el Noucentisme, el corrent que el succeí.

Generalment s’accepta que l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, esdeveniment que expressa el dinamisme de la societat barcelonina d’aquell moment i que comporta el treball d’un grup d’arquitectes al voltant d’un mateix tema, com és la construcció del recinte i els pavellons de l’Exposició, és el tret de sortida del Modernisme. L’edifici que s’ha convertit en el més representatiu d’aquest moment ha estat el restaurant de l’Exposició –l’actual museu de zoologia-, de Lluís Domènech i Montaner, construït entre 1887 i 1888, i més conegut amb el nom de “Castell dels Tres Dragons”. No es pot oblidar, però, que Antoni Gaudí, entre 1883 i 1885 havia construït la Casa Vicens –projectada el 1878-; també entre 1883 i 1885, havia construït el Capricho, a Comillas; entre 1884 i 1887, els Pavellons i tanca de la finca Güell i, entre 1886 i 1890, el Palau Güell.

Cal dir també, que el Modernisme no apareix a Catalunya de cop, a partir de l’historicisme i l’eclecticisme neoclàssics o neogòtics -o neoromànics, neobizantins, neomudèjars o neoegipcis- precedents, sinó que hi ha una sèrie d’arquitectures premodernistes, algunes de les quals s’han inclòs en corrents com l’estil Renaixença o l’Esteticisme. Aquestes arquitectures van des de posicions molt properes a l’historicisme o l’eclecticisme però amb algun tret que anuncia el que serà el Modernisme, com l’església de les Saleses, de Joan Martorell, de 1882-1885, que es pot considerar d’un eclecticisme marcadament neogòtic, amb algun component neomudèjar, però que incorpora un fort efecte cromàtic a partir d’una diversitat de materials deixats vistos amb el seu color natural; fins a obres que es consideren gairebé modernistes, com l’Arc de Triomf, de Josep Vilaseca - soci de Domènech i Montaner en llurs inicis professionals-,  construït el 1888 com a entrada de l’Exposició, que a partir d’unes proporcions clàssiques i alguns elements ornamentals neomudèjars, destaca sobretot per l’ús del maó vist com a element dominant, combinat amb altres materials que potencien l’efecte policrom i amb una gran riquesa decorativa.

L’Editorial Montaner i Simon –l’actual Fundació Antoni Tàpies-, que Domènech i Montaner havia construït el 1880, és considerada l’obra iniciadora d’un corrent ja clarament renovador, amb influència de l’arquitectura europea del ferro, el vidre i el maó vist, que l’autor havia conegut de primera mà en un viatge per Alemania  que realitzà en acabar els estudis.

Així, doncs, la Casa Vicens i l’Editorial Montaner i Simon són les obres que marquen l’inici o precedent immediat del que serà el Modernisme.

A partir del que s’acaba d’exposar, s’exemplifica la distància temporal entre l’evolució cap al Modernisme de diferents arquitectes, i com Gaudí i Domènech són els iniciadors del moviment, força abans que el Modernisme es generalitzi.

En el sorgiment del Modernisme s’hi troben diversos factors socio-econòmics:

La creació de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1875, que esdevindrà un nucli aglutinador dels arquitectes catalans, que fins llavors anaven a estudiar a Madrid. A Catalunya només es podia obtenir el títol de mestre d’obres.

El desenvolupament industrial de Catalunya, principal factor de l’aparició d’una potent burgesia que acabarà trobant en el Modernisme el medi idoni per a l’expressió del seu estatus social.

El moment de gran creativitat i desenvolupament social que viu Catalunya en aquells moments, lligat amb el desenvolupament econòmic i les inquietuds culturals i polítiques del catalanisme. És essencial en el Modernisme català –de manera semblant al que passa en alguns altres països, no pas en tots-, la seva estreta relació amb el catalanisme i amb el desig de reconstrucció nacional que s’estava desenvolupant llavors. No serà estrany que els arquitectes siguin també historiadors de l’arquitectura, polítics i que participin en els moviments culturals. Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch són els més representatius en aquest sentit. Això és exactament el contrari del que passa en llocs com França, en què l’Art Nouveau és molt més un moviment contestatari contra la societat establerta.

Pel que fa a les preocupacions al voltant de l’arquitectura en aquells moments, cal emmarcar el Modernisme plenament en el context europeu, que els arquitectes catalans coneixien bé, a partir de llibres i revistes d’art i arquitectura o a través de viatges per diferents països:

Hi ha un desig de trobar una arquitectura nova, una arquitectura que respongués al seu temps, als nous materials i tècniques constructives, i les noves necessitats socials, superant els vells models del passat historicistes i eclèctics. Això es farà no pas contra el passat, sinó a partir del passat. En aquest sentit, és significatiu un article de Domènech i Montaner publicat a la revista La Renaixença, “En busca d’una arquitectura nacional”, similar a d’altres escrits publicats en altres països i que responien a desitjos comuns.

Cal fer esment també de la influència d’Eugène Viollet-le-Duc, i de John Ruskin i William Morris i el moviment de les Arts & Crafts, amb la reivindicació que fan de l’estructura i els aspectes constructius en l’arquitectura, de la recuperació de les artesanies, i del gòtic, com a veritable estil europeu, paradigma de la claredat estructural i del treball artesà integrat a l’arquitectura  -el gòtic s’acosta a l’ “obra d’art total” que seran els edificis modernistes-. En plena època de la industrialització apareix la necessitat de recuperar la qualitat material i de disseny de les artesanies, enfront de la banalitat dels objectes produïts industrialment.

No es pot oblidar la influència de l’art japonès, iniciada a partir de la intensificació dels contactes d’Europa amb el Japó, durant la segona meitat del segle XIX, que serà un component important en l’arquitectura modernista.

Finalment, cal recordar que el modernisme no s’entén sense la referència al Romanticisme.

El Modernisme es configurarà a partir de premisses aparentment contradictòries: desig de crear una arquitectura nova, integrada en els corrents europeus, i alhora de potenciar una arquitectura nacional; desig d’utilitzar els nous materials i tècniques –ferro, vidre-,  i alhora de recuperar el treball artesanal.

D’altra banda, l’arquitectura del Modernisme coincideix amb la següent situació urbanística i arquitectònica:

El desenvolupament de l’urbanisme municipal: la redacció i desenvolupament de Plans d’Eixample en moltes ciutats, que estan creixent de forma considerable.

Les obres de construcció de serveis i infraestructures i d’embelliment urbà: clavegueram, enllumenat, plantacions d’arbres, pavimentació de carrers i voreres.

La generalització de la figura de l’arquitecte municipal, que sovint és qui elabora els Plans d’Eixample, s’ocupa de les infraestructures i obres d’urbanització, i construeix molts dels nous edificis públics o privats, i que per tant, deixa la seva empremta personal a la ciutat on treballa.

El desenvolupament de tipologies d’edificis d’equipaments, d’habitatges o industrials: mercats, escoles, casinos, teatres, botigues, cases urbanes, cases d’estiueig, fàbriques, escorxadors...Molts d’aquests edificis seran modernistes; segurament es pot parlar de diverses formes de Modernismes segons la funcionalitat de l’edifici –i segons la capacitat econòmica del client-.

En el Modernisme es distingeixen diversos corrents, etapes i influències. Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) i Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) són els principals arquitectes modernistes catalans, cadascun amb un estil propi: un modernisme més “racionalista” en el cas de Domènech i més “expressionista” en el cas de Gaudí. Molts arquitectes estaran influïts per un o altre tipus de Modernisme. Més tard, es popularitzarà l’Art Nouveau francès i belga i les seves formes decoratives s’afegiran als edificis modernistes. Finalment, la Sezession i l’Escola de Glasgow tindran gran influència en arquitectes una mica posteriors, i seran un dels components que portarà cap al Noucentisme. En aquest punt cal citar un altre gran arquitecte modernista, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Per últim, cal mencionar Josep Maria Jujol i Gibert, 1879-1949, amb una gran intuïció i imaginació en la manipulació dels materials i objectes.

Esquemàticament, el Modernisme català presenta les següents característiques:

Importància del color, que s’aconsegueix amb estucats i esgrafiats, revestiments ceràmics i amb els materials deixats vistos.

Expressivitat dels materials, a partir del seu color natural i textura i dels contrastos entre diferents materials: pedra, maó, fusta, ceràmica, ferro. Expressivitat de les solucions constructives i dels elements estructurals: arquitectura de maó o pedra vista, amb els detalls constructius curosament executats i deixats vistos, estructures metàl·liques vistes, etc.

Gran riquesa decorativa aplicada a qualsevol element de l’edifici: esgrafiats; ceràmica, amb elements modelats i relleus, revestiments de rajoles i de trencadís; metalls, com el ferro forjat, la fosa o el llautó, entre altres; vitralls; decoració escultòrica en pedra o estuc modelat, etc.

Decoració especialment floral i vegetal.

Línies corbes, en coup de fouet, i formes corbes. Es troben formes d’aquest tipus ja des del primer moment, la qual cosa porta a pensar que s’originen a partir de la influència del moviment de les Arts & Crafts, que ja n’utilitzava en disseny gràfic, mobiliari, etc.

Retorn a una geometria més marcada en el cas de la influència de la Sezession o de l’Escola de Glasgow.

Voluntat de creació d’obres d’art totals: l’arquitecte no s’ocupa només de “les parets” sinó també dels més mínims detalls d’interiorisme, com baranes de balcons, manetes de porta, arrimadors, paviments, llums, mobiliari –per a això treballa en estreta col·laboració amb tota una sèrie d’artesans: escultors, pintors, ceramistes, serrallers, vitrallers, etc.

Asimetria, moviment, volumetries complexes.

Les arquitectures  modernistes són, sobretot, arquitectures que provoquen emocions.

En el Modernisme són importants les influències mudèjars i àrabs, a partir de les arquitectures d’aquests estils que es trobaven en moltes zones d’Espanya. Tot i que justament a Catalunya n’hi ha ben poca, cal recordar que fins el 1875, els arquitectes estudiaven a Madrid, on hi havia un gran interès per aquesta arquitectura. El Modernisme és sovint una reelaboració i una reinterpretació d’elements decoratius d’estils històrics: mudèjar, gòtic i barroc popular són potser els més utilitzats, però no pas els únics. Cal mencionar la influència japonesa en algunes obres. En el Modernisme també cal tenir en compte l’organització espacial i volumètrica, no és només un moviment decorativista. En aquests casos també es recorre a vegades a influències bizantines o àrabs. Algunes de les característiques anteriors són compartides amb altres moviments europeus a l’entorn del modernisme, altres no tant.

Amb tot, el Modernisme no és l’únic estil de la seva època, conviu amb pervivències dels historicismes i eclecticismes. Sovint trobem edificis eclèctics amb elements modernistes. Més sovint encara es produeix una fusió entre el neogòtic i el modernisme.

El Modernisme és una arquitectura d’individualitats, sovint per a clients privats amb gran capacitat econòmica, sovint amb una gran exuberància cromàtica i decorativa. Pels volts de 1906 sorgeix un moviment intel·lectual i artístic que propugna una tornada a l’equilibri i a la mesura, el Noucentisme, que es relaciona amb altres moviments que es produïran en altres països d’Europa, com ara el “retour a l’ordre” francès. És un moviment molt lligat al catalanisme polític i preocupat per l’organització institucional i d’una estructura de país. La generació noucentista podrà treballar per a aconseguir aquests objectius en assolir el poder a la Diputació de Barcelona el 1907 i la Mancomunitat de Catalunya, a partir de 1914 (Cal tenir en compte que Espanya no pren part a la primera guerra mundial, al contrari, amb aquesta guerra, Catalunya viu un moment de bonança econòmica). A partir de 1911-12, el Noucentisme arriba a l’arquitectura: es retorna a l’esperit i a les formes clàssiques, a l’equilibri, a l’estaticitat, a una arquitectura més apta per a esdevenir un “tipus” i per a la formació d’un teixit urbà, que no pas les peces individualitzades del modernisme. Això es nota sobretot amb la creació de la Mancomunitat, que comença a construir un seguit d’edificis públics: escoles, biblioteques, etc. Molts arquitectes modernistes esdevindran entre 1911 i 1917 arquitectes noucentistes, igual que abans els mateixos arquitectes havien estat historicistes i eclèctics. Hi haurà una forta reacció antimodernista. Tanmateix, el Modernisme continuarà al llarg dels anys 10 i 20 del segle XX, i més enllà i tot, sigui perquè molts arquitectes no abandonen aquest llenguatge que és el seu, sigui pel retard amb que arriben els nous corrents als llocs allunyats de Barcelona, sigui perquè s’ha convertit en un estil profundament arrelat. Aquest darrer Modernisme és sovint ple d’influències de la Sezession i de l’Escola de Glasgow i també recull elements del barroc català popular, seguint a Puig i Cadafalch. De tota manera, s’ha de dir també que el Noucentisme té diverses vessants i beu de diverses fonts i que l’anomenat Noucentisme de la primera generació, és un corrent que evoluciona a partir d’aquest Modernisme sezessionista, influït pel barroc popular i l’arquitectura tradicional. L’arquitecte gironí Rafael Masó i Valentí (1880-1935) exemplifica precisament aquest pas. A partir d’influències gaudinianes, de la Sezession i de l’escola de Glasgow, desenvolupa un llenguatge propi i arriba a una síntesi molt personal, que el porta a l’elaboració aquest primer Noucentisme. A vegades s’apropa fins i tot al racionalisme, però no perd mai el gust per la decoració i el detall, el color, el tractament acurat dels materials, la potenciació de la seva expressivitat, el disseny de tots els elements dels seus edificis, i l’ús de tècniques com el vitrall, la ceràmica o la forja.

.   .   .   .   .

Al costat dels grans arquitectes modernistes n’hi ha molts d’altres. El Modernisme no es limita a Barcelona, com ja s’ha dit, sinó que el trobem a tot Catalunya: Reus, Terrassa, Sant Just Desvern, Canet de Mar o la Garriga en són exemples ja força coneguts. Però en general, el Modernisme és poc estudiat i menys conegut fora de Barcelona o de les obres de les grans figures situades en altres ciutats. El llibre Guía de arquitectura modernista en Cataluña (Raquel Lacuesta i Antoni González, Editorial Gustavo Gili S.A., Barcelona, 1990) i l’estudi inèdit Inventari General del Modernisme (Valentí Pons i Toujousse, Reial Càtedra Gaudí, Barcelona, 2001), així com algunes monografies sobre determinats arquitectes –però que són poc conegudes fora del seu àmbit local-  han començat a incidir en aquest tema.

Pel que fa a les comarques de Girona, el Modernisme que s’hi troba és ben poc conegut. De manera que aquest treball vol ser una aportació a la difusió del Modernisme gironí. En primer lloc, s’ha volgut destacar especialment la figura de Rafael Masó, que no té encara el reconeixement que es mereix. Cal mencionar, però, la monografia Rafael Masó. Aquitecte noucentista (Joan Tarrús, Narcís Comadira, Col·legi d'Arquitectes de Catalunya - Lunwerg Editores, S.A., Barcelona, 1996). Es vol aprofitar aquest treball per a fer-lo conèixer a nivell europeu. En segon lloc, es recullen els escassos exemples d’obres d’arquitectes reconeguts que treballaven a Barcelona. L’obra més important d’aquest grup és la reforma d’una casa realitzada per Lluís Domènech i Montaner. També cal mencionar les obres de Joan Rubió i Bellver, col·laborador de Gaudí. I a continuació, algunes obres de Bonaventura Conill, Josep Goday o Josep Maria Pericas. En tercer lloc, trobem un seguit d’arquitectes vinculats especialment a una o algunes ciutat gironines; molts d’ells van ser arquitectes municipals d’aquestes ciutats i tot i no ser primeres figures –els clients tampoc no són l’alta burgesia de Barcelona, sinó la burgesia local o petits ajuntaments-, construiren una obra prou interessant, que mereix ser coneguda. És el cas de Josep Azemar, Isidre Bosch, Enric Catà, General Guitart, Alfred Paluzie, Joan Roca i Pinet o Llorenç Ros i Costa.

S’ha procurat seleccionar obres arquitectòniques a les principals ciutats de la major part de les comarques gironines. En primer lloc, de la ciutat de Girona, capital de la província de mateix nom, on es troba la major part de l’obra de l’arquitecte Rafael Masó. Després, s’han escollit ciutats com Figueres, Cadaqués i Roses, a la comarca de l’Alt Empordà, Olot, a la Garrotxa, Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell, al Baix Empordà, Santa Coloma de Farners, Caldes de Malavella i Lloret de Mar, a la Selva, Ripoll i Camprodon, al Ripollès, i Cassà de la Selva i Sarrià de Ter, al Gironès. Es tracta de ciutats petites o mitjanes, capitals de comarca, nuclis industrials, ciutats vora el mar, centres d’estiueig, o ciutats balneàries.

També s’ha volgut escollir una mostra de les tipologies més característiques de l’època: residencials, industrials, botigues, equipaments socio-culturals, escoles, etc. Aquí també s’ha de tenir en compte que l’entorn urbà no és Barcelona, sinó ciutats molt més petites.

Hi ha diverses variants del Modernisme, amb influència de Domènech i Montaner, de Gaudí, de la Sezession i l’Escola de Glasgow o de l’Art Nouveau. Aquest darrer caracteritza especialment els aparadors de les botigues. Un element molt característic del Modernisme són les baranes de balcons de ferro forjat, que segueixen sovint complicades formes i línies corbes inspirades o no en el coup de fouet i amb abundant decoració floral. També cal fer esment que les obres d’arquitectura industrial generalment formen un grup específic, amb una decoració molt més sòbria, basada en l’expressivitat dels materials –maó vist, paraments arrebossats, teula vidrada-, amb uns pocs elements decoratius de maó o ceràmica vidrada.

Per acabar aquesta breu i esquemàtica presentació del Modernisme català i del que trobareu en aquest cd-rom, val la pena explicar que durant la realització del treball s’ha pogut constatar com, a més del llibre recentment editat, El Modernisme (Maria Pilar Soler i Gordils, Diputació de Girona, Quaderns de la Revista de Girona núm. 93, Girona, 2001) són uns quants els ajuntaments que s’estan preocupant de difondre el patrimoni modernista del seu municipi, i en col·laboració amb museus i arxius estan fent estudis i publicant guies d’arquitectura. Amb tot plegat, esperem que d’aquí a pocs anys, Rafael Masó i el modernisme gironí siguin molt més coneguts pels gironins i per tots els qui ens visiten.

Anna Albó i Riera, juliol de 2003